El Descendiment de la creu
Roger van der Weyden 1435
El gran mestre de Tournai centra la composició en la Compassio Mariae, la passió que experimenta la Mare de Déu davant del patiment i de la mort del seu fill. Per traduir-la en imatges, el pintor tria el moment en què Josep d’Arimatea, Nicodem i un ajudant sostenen en l’aire el cos de Jesús, i Maria cau desmaiada al terra subjectada per sant Joan i una de les dones santes.
La riquesa dels seus materials -el blau del mantell de la Mare de Déu és un dels lapislàtzulis més purs emprats en la pintura flamenca de l’època- i les grans dimensions, amb les figures gairebé a escala natural, evidencien l’excepcionalitat de l’obra.
L’espai poc profund, de fusta daurada, en què Weyden representa les seves figures i les traceries pintades dels extrems superiors –també imitant la fusta daurada-, així com el coronament rectangular del centre, fan que semblin escultures policromades.
A més a més, l’engany òptic, si cal, encara es reforça més pel fort sentit plàstic que Weyden imprimeix a les seves figures, seguint l’exemple del seu mestre Robert Campin, com fa en totes les obres primerenques.
Weyden domina amb mestria les figures representades en un espai limitat al fons i als extrems, on els moviments oposats i complementaris de sant Joan i Magdalena tanquen la composició. A l’interior d’aquest espai sobresurt el joc de diagonals paral•leles que dissenyen els cossos de Crist i de Maria i es posa de manifest la seva doble passió. Impacten els gestos, la contenció amb la qual s’expressen els sentiments i el joc de corbes i contra corbes que uneixen els personatges.
L’obra fou encarregada per la Confraria dels Ballesters de Lovaina, avui a Bèlgica, per a la seva capella de l’Església de la Mare de Déu d’Extramurs. A les cantonades inferiors hi ha representades unes petites ballestes. Adquirida per Maria d’Hongria al segle XVI, més tard passà a mans del seu nebot Felip II, qui la col•locà a la capella del Palau del Pardo fins al seu lliurament a El Escorial el 1574. Des d’aleshores romangué allí fins al 1939, any en què la portaren al Museu Nacional del Prado, i n’enviaren la còpia de Michel Coxie com a contrapartida. ( text Museu del Prado)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada